De tothom es conegut que tot i compartir un objectiu: la regularització laboral dels figurants, hem discrepat profundament amb les estratègies i aliances de l’Associació de Figurants de Catalunya. Avui, però, no podem fer altre cosa que subscriure al cent per cent l’editorial publicat al seu web, compartim les reflexions fetes, entenem el sentiment de solitud i de la mateixa manera que ells creiem que ningú pot fer per un allò que un mateix no està disposat a fer, i es aquesta la raó profunda de la indefensió del col·lectiu figurant, la seva profunda incapacitat per veure mes enllà de “una dia de treball es un dia de treball, encara que sigui tirat de preu”. Pensem sincerament que fins que no sigui possible una actuació unitària i conjunta de TOTS en defensa dels nostres interessos el sacrifici d’uns quants –no son només els companys de l’A.F.C. que han hagut de sacrificar la seva activitat professional, alguns dels nostres també ho han hagut de fer de forma total o parcial, de grat o per força- es i serà del tot inútil. I per acabar, afegir que des de la visió crítica del nostre Acord, ens hem trobat amb la paradoxa d’acceptar que es la única base legal que ens protegeix –ni que sigui de forma insuficient, però ens protegeix- que hem acabat havent-lo de defensar a capa i espasa per protegir els drets d’uns treballadors que curiosament l’han ignorat completament i han fet oïdes sordes a les nostres recomanacions per respectar-lo.
Nosaltres també tenim dues preguntes al col·lectiu:
Fins quan serem incapaços de respectar-nos a nosaltres mateixos?.
Què passaria si TOTS –uns i altres- fóssim capaços d’unir esforços i depenguéssim de nosaltres mateixos, representant-nos nosaltres mateixos i defensant-nos tots units com “un sol home”?.
Penseu-hi i, entre tant llegiu aquest editorial que val molt la pena:


